En un primer moment sembla que la cinta pretén reflexionar sobre els aspectes de la vida moderna i del capitalisme salvatge, dels temps durs que vivim i de l'aïllament que poden arribar a experimentar els "taurons" que fan de la seva feina una forma de vida. Tot i aquesta sensació inicial, que desapareix ràpidament, eliminant la sospita d'un nou manifest de crítica social amb un rerafons moralista, la trama aviat deriva en una genial síntesi de la tasca professional de Ryan Bingham (George Clooney). Desprenent carisma i sinceritat a parts iguals, Bingham ens explica que la seva feina consisteix en viatjar pels Estats Units acomiadant personal de les empreses que així ho sol·liciten. Amb un plantejament original magnífic, de ritme vertiginós, estèticament impecable i de sorpresa contínua, la primera part de la pel·lícula és una autèntica meravella que situa Reitman i el mateix Clooney, sense dubte, en les travesses dels Oscars en els apartats de director i actor. D'entre els trets destacats de la pel·lícula cal remarcar també la correcta actuació de Vera Farmina (El nen amb el pijama de ratlles) i Anna Kendrick (Crepúsculo), que assoleixen a la perfecció la tasca de fer encabir els seus personatges en el món creat per Bringham.
El què passa després d'un brillant primera part, però, és que el film perd part de la seva frescor i ritme i va mutant perillosament cap a l'eterna faula de l'home orgullosament solitari que se'n adona que necessita de les relacions humanes per completar la seva experiència vital i autorealitzar-se. No es pot dir que aquesta segona part de la pel·lícula faci malbé la totalitat. El què passa simplement és que l'empatia que es crea entre el protagonista i l'espectador en els primers minuts, corre el risc de perdre's. Tot i això, el total de la cinta val molt la pena. S'ha convertit en una interessant aposta que, en un any marcat per la superproducció excessiva, cap espectador s'hauria de perdre.
