El hombre lobo, de Joe Johnston

Són moltes les històries de terror clàssic que han estat portades vàries vegades a les grans pantalles. Sempre amb aspecte diferent i amb noves aportacions per oferir al gènere, personatges com Frankenstein o Dràcula s'han passejat per les sales de cinema amb la pretensió d'aterroritzar al personal amb, generalment, bona acollida. En aquest cas Joe Johnston (Jumanji, Jurassic Park III) revisita el mite de l'home llop en una producció que, a simple vista, es pot confondre amb un remake de títols clàssics que ja van tenir com a protagonista a l'inquietant licàntrop als anys 40 (Undying Monster) o als 60 (La maldición del hombre lobo).

Un terrorífic Benicio del Toro

El film resulta interessant principalment a nivell gràfic i estilístic. Una ambientació gòtica, que aconsegueix que l'espectador es senti part de la boira i la tenebra dominant, és una carta de presentació que capta amb èxit l'atenció en un primer moment. Així doncs, la cinta aconsegueix saltar per sobre el parany de l'estètica de títols darrerament aclamats pel públic com ara Crepúsculo, la història dels vampirs adolescents, i situar-se en un estadi superior, adult. Ajuden, evidentment, a crear aquesta sensació dos seriosos Benicio del Toro (Lawrence Talbot) i Anthony Hopkins (Sir John Talbot, pare de Lawrence), que aporten les pinzellades necessàries perquè llueixi l'efecte i el maquillatge dels "monstres" en els moments d'acció violenta.

Enfrontar-se a una història d'aquesta característiques deixa molt a la imaginació del realitzador que tingui l'encàrrec de dur-la a terme. Johnston opta per un film al qual els esdeveniments es succeeixen amb massa velocitat, fet que contrasta amb l'aspecte pausat dels personatges i els escenaris. Aquesta situació pot portar a cert desengany quan els esdeveniments capdals es desenvolupen, doncs la injustificada velocitat que agafa la pel·lícula als darrers minuts pot arribar a desorientar. De totes maneres, la pel·lícula és correcta a nivell narratiu en gairebé tot el metratge, tot i que fregant el límit de l'avorriment i el sopor en els minuts de diàleg, conseqüències que es salven gràcies a una espectacularitat que, sense arribar a entusiasmar, és un bon complement per a les crispetes. La barreja de tristor ambiental amb les accions de l'home llop més sanguinari (amb súbtils tocs d'"humor" gore) que mai s'ha vist el cinema, són sens dubte el més arriscat d'una cinta que, com a blockbuster comercial, entretèn a estones.

Invictus, de Clint Eastwood

Plasmar la imagen de Nelson Mandela en apenas dos horas de película es algo tremendamente difícil de conseguir. Lo mismo sucede si la intención es retratar las problemáticas sociales existentes en la Sudáfrica que intentaba salir del infierno del Apartheid. Hay que decir que Invictus no consigue ninguno de estos dos objetivos, aunque, de todas maneras, no parece que ese fuera el fin al que quería llegar Eastwood cuando decidió llevar a cabo el proyecto.
Lo que el film nos pretende retratar es como el deporte puede ser utilizado para lograr objetivos a los que la política no puede ni imaginar llegar. En este caso, sí que se puede decir, sin duda, que Invictus cubre con las espectativas. El cuento de hadas del equipo perdedor que logra superar las adversidades se entrelaza con conceptos tan complicados como la inspiración, el honor, la tolerancia o el perdón, dando lugar a una mezcla que consigue emocionar con hechos y con palabras. Con palabras porque en la interpretación del presidente Mandela nos encontramos a un Morgan Freeman en su salsa, acomodado en un papel para el que parece que se ha estado preparando toda la vida y que cubre a la perfección con una actuación inspiradora de esas que gustan a la Academia; y con hechos, porque pocas veces la acción deportiva, lo que sucede en un campo de juego (en este caso, de rugby), se había plasmado en la gran pantalla de una forma tan realista y espectacular, con un fenomenal Matt Damon, en el papel capitán de los Springboks Françoise Pienaar, un personaje determinante en el éxito deportivo del equipo en el mundial de rugby que acogió la nación arcoiris en 1995 y que tan bien retrata la película.

Blancos y negros unidos por la ilusión del la copa del mundo de rugby.

Está claro que a Invictus le falta profundidad a la hora de tratar una problemática tan llena de claroscuros como la situación racial de Sudáfrica y también salta a la vista que la imagen de Mandela en el film es cercana a la que se da de Jesucristo en ciertas producciones bíblicas. Pero a la hora de hacer una película biográfica y basada en hechos reales, hay que saber elegir qué es lo que más nos interesa reflejar. Clint Eastwood, al servicio esta vez de un proyecto ajeno a él (comandado en gran parte por el mismo Morgan Freeman), quiere hacernos sonreír, emocionarnos y volver a hacernos creer que el color o la condición social quedan de lado cuando existe un objetivo común por el que luchar. Superar las diferencias es el primer paso para ganar. Un momento que emocionó al mundo y que ahora tiene un dignísimo representante el la gran pantalla.