martes 30 de septiembre de 2008

Recomendación semanal, eterna


Antes del verano y sin aviso di por clausurado este blog. A nadie le importó, obviamente.

Hoy he vuelto y me he dado cuenta de mi última recomendación semanal: Meddle. Entonces me ha venido a la memoria que alguien se merece un homenaje y, éste, un blog cultural al servicio de mis inquietudes (en un principio académicas y ahora, existenciales), no podía mantenerse al margen.


Rick Wright nos dejó ya hace algunas semanas. Días después de tan inesperada notícia, hice el esfuerzo de buscar en mi modesta colección de discos aquel álbum verde, de portada tan extraña y atractiva, gracias al que una banda de jóvenes británicos, se doctoró en este amplio circo que nos hemos acostumbrado a llamar Rock. Dentro del disco, una canción brilla con luz propia. Sabéis que hablo de Echoes, y ahora entendéis porqué me acuerdo de Wright.

Para siempre permanecerá en mi mente el maravilloso sonido resultante de la combinación de las voces de Gilmour i el desaparecido Rick, cantando unos versos maravillosamente enigmáticos, que irrumpe después de una sublime introducción intrumental progresiva.
SónVeintitres minutos viajando a través de melodias con un carácter propio, sutilmente contundentes, que suben y bajan, y mueren para volver a resucitar. Y la imagen de un Wright barbudo, como anunciando la llegada de los años setenta, sentado en su teclado, rompiendo el silencio dramático de la ancestral Pompeya.


Por todo ello y más. Hay un nuevo icono inmortal en la historia del Rock.

miércoles 14 de mayo de 2008

ROGER WATERS PORTA LA LLUNA A GRANADA

A Atarfe, una petita localitat propera a Granada, hi havia un moviment i un rebombori gens habitual. Els veïns sortien al balcó i contemplaven l’insòlit espectacle que suposava l’anada i tornada d’autobusos plens de gent vestida amb samarretes negres de Pink Floyd. Gent procedent de gairebé totes les zones d’Espanya que, 5 hores abans del concert, començaven a fer cua al voltant de l’estadi municipal d’Atarfe. L’actitud era alegre, la cervesa anava i venia i l’amenaça la posava la pluja.Durant tota la tarda la pluja feia petites aparicions com per assegurar-se que ningú s’oblidava de la seva presència. El cert és però, que en les hores prèvies al concert, el sol va començar a sortir i els paravents venuts pels sempre oportuns comerciants xinesos, que gairebé van fer l’agost, es quedarien de moment guardats.

Després d’una interminable espera de més de dues hores, els fans de Pink Floyd accedien a l’estadi amb presa per ser els primers, per estar a prop de la llegenda que ocuparia, amb la seva banda, l’escenari dues hores més tard: Roger Waters. El geni creatiu de Dark Side of The Moon (almenys això deien els cartells repartits per la ciutat de granada). El públic va començar a xisclar quan es va adonar (amb cert retard) que la imatge de la pantalla es començava a moure. El fum de la cigarreta que el misteriós personatge fumava pujava, i una mà activava la ràdio. La música començava a sonar, minuts abans de que la banda pugés a l’escenari. Uns minuts van ser més que suficients perquè el públic, nerviós, embogís del tot quan Roger Waters, seguit per una llum, com si d’una figura mística es tractés, es deixava veure, amb el baix penjat. Després de la ovació tot estava preparat perquè comencés l’espectacle.


Shine on You Crazy Diamond va ser un dels moments més emocionants

Com no podia ser d’una altra manera, el concert va començar amb In The Flesh. Els que ja havíem assistit l’any passat al concert que Waters va oferir al Palau St. Jordi coneixíem totes les cançons de les que constava l’espectacle, però l’emoció era la mateixa. La cançó que obre The Wall va servir perquè Pink Floyd sobrevolés l’escena d’una manera màgica. I és que l’ex-component de la banda londinenca s’ha rodejat de la que és, probablement, la millor banda de versions pinkfloydianes. La interpretació d’aquesta cançó, que va ser perfecta, com la resta del concert va tenir una única pega: un dels amplificadors va fallar. Aquest fet, però, no va deslluir la interpretació, donat que va succeir al final de la interpretació i va quedar camuflat per la impressionant pirotècnia amb la que In The Flesh donava lloc a Mother, solucionat el problema logístic en un parell de minuts. Mother és una cançó que es defineix amb una paraula: emoció. Va ser un dels moments de més comunió entre públic i artista. Es nota que és una de les favorites entre els fans.

Després d’aquestes dues cançons procedents del mur, calia variar. I què millor per variar que una mica de psicodèlia. Set The Controls fort he Heart of the Sun va ser com un viatge als inicis de Pink Floyd. A la pantalla, les imatges coloristes es combinaven amb fotografies antigues de la banda, amb un Waters jove acompanyat de Wright, Barret i Mason. Si la nostàlgia havia començat a aflorar entre els presents, Shine on your Crazy Diamond aconseguiria definitivament perquè el record per Syd Barret es notés més que mai. Have a Cigar va ser la següent, i aquesta tria es totalment lògica, tenint en compte que Wish You Were Here vindria a continuació. Sens dubte uns dels moments de la nit. És una cançó mítica, coneguda per aquells que estimen Pink Floyd i per aquells que gairebé ni els coneixen. Un moment perfecte perquè públic i banda entressin en comunió.

Després de que tots cantéssim alhora “com m’agradaria que fossis aquí” va començar el recital de cançons de l’etapa en solitari de Waters. Va tocar, probablement les seves cançons més destacades: Southampton Dock, The Fletcher Memorial Home, Perfect Sense i Leaving Beirut. Tot i no ser de Pink Floyd, el públic es va mostrar igualment entregat. L’espectacularitat de les explosions reals de The Fletcher Memorial Home i l’emoció de Leaving Beirut, van impressionar a molts que, potser per primer cop escoltaven aquestes cançons.



Roger Waters està en forma

A partir d’aquí la situació es va tòrcer per culpa de la pluja. La interpretació de Sheep, que prometia el nou porc volador que presentava Waters va quedar deslluïda per la forta aiguada que va caure. El porc va sortir, però no va poder volar i va caure a sobre el públic. Part dels assistents l’utilitzaven de paraigües mentre els altres saltaven entre la pluja. De sobte ja no semblava un show de Pink Floyd, més aviat semblava un concert de qulsevol grup de rock “mediocre”. Sort que la pluja va desaparèixer durant el descans d’un quart d’hora que es va pendre la banda. A la pantalla, un puntet blanc s’anava fent gran. Era la lluna. Estava a punt de començar Dark Side Of The Moon.

Tots coneixem Dark Side Of The Moon, no va sorprendre musicalment. Però el fet de sentir en directe una obra d’art com aquesta mai deixarà de ser emocionant. L’impacte que suposa un començament com Breathe, l’espectacular viatge psicodèlic de On The Run, la màgia de Time, la veu prodigiosa de The Great Gig In The Sky, la majestuositat de Money, la crítica política de Us and Them, i la trilogia perfecta que formen Any Colour You Like, Brain Damage i Eclipse, fan d’aquesta hora de música la més espectacular, la més emocionant i la que aconsegueix que tots ens transportem a una època on la música era millor. Tot això combinat amb un desplegament espectacular de llum i imatge.

Després d’això, Waters va marxar de l’escenari, però no va tardar massa en tornar. Tots sabien que ho faria. Faltava un final de festa èpic amb Another Brick In The Wall i amb Comfortably Numb, dues cançons que van aconseguir que el concert, definitivament, fos inolvidable per tots els assistents.

miércoles 7 de mayo de 2008

Made in USA

Em sorprèn com som capaços de reduir la cultura a la simplicitat més absoluta.

Aquesta no és una crítica al "poble", aquest element del qual els intel·lectuals més erudits pretenen distanciar-se fins al punt de creure's extraterrestres. Ni tant sols és una crítica a aquests mateixos intel·lectuals. No vull ser classista, hi ha altres moments de fer-ho. De fet, m'estic queixant d'una actitud que moltes tenen aquells que es consideren a si mateixos defensors de l'alta cultura.

L'altre dia, sentia per casualitat, una conversa que em va fer plantejar-me algunes coses.
De veritat, jo no sóc una persona excessivament xafardera. És més, de vegades tinc la sana costum de tencar les oïdes quan el meu cervell m'ho demana. Però no m'hi vaig poder estar d'escoltar amb atenció, lògicament sense que el meu gest em delatés.
La conversa en qüestió era una crítica a la cultura americana. Primer de tot cal que analitzem el concepte "cultura americana". A què es refereixen exactament? Al texà ultracatòlic i racista o al negre de Lousiana? Al deborador compulsiu d'hamburgueses o al que plora escoltant barres i estrelles en el seu toca-discos destartalat? No ho sé, m'agradaria que algú m'esclarís el dubte. Estem parlant de tòpics? Bé, potser sí, per tant no cal que sonin les alarmes. De fet, nosaltres anem vestits de toreros tot el dia, i dormim la migdiada després d'haver degustat una truita espanyola mentre gaudíem d'un espectacle de flamenco. No hi ha cap problema, els tòpics tota la vida hi seràn.
El problema és que hi ha alguna cosa més quan parlem del cas americà. Ens estem referint a una simplificació absoluta d'un país que és gairebé un continent. Al llarg de la seva geogràfia hi trobem cultures diverses, gairebé oposades. Com a la resta d'estats però multiplicat per cent. Per tant, el pròxim cop que critiquem el senyor Bush, un grup d'integristes cristians o al mateix Ronald McDonald com a representats dels Estats Units cal que recordem que estem caiguent en una simplificació absoluta, una falta de respecte comparable a passejar-se amb un barret mexicà per les rambles, però proferida per algú que només portaria, si de cas, un elegant barret de copa.

Jo, que no tinc cap tipus de moral, que sóc un capitalista depredador i que tinc com a principals aficions els New York Mets i bombardejar països islàmics, avui m'he assentata beure un refresc de cola* i escoltar Creedence Clearwater Revival sense cap tipus de remordiment moral.

*Coca-Cola o Pepsi, lògicament

Europa i "Europa"

La Unió Europea era una institució que fa 50 anys no era més que una utopia, un somni improbable per una Europa vella que s'estava tornant a reconstruir.
En l'actualitat i tot i l'evident crisi institucional, el grup dels ara 27 països, formen una unió supranacional on les fronteres van perdent gradualment el seu protagonisme. Aquesta situació es deu principalment a esforços polítics i econòmics, que des del 1952, amb la creació de la CECA, han anat assentant les bases del que avui és un espai comú per a tots els europeus. Però aquest espai s'ha construit també gràcies a elements apartats de la política. Podríem incloure a l'agència Europa dins aquesta classificació.

L'agència Europa és una empresa informativa que s'ha especialitzat en el tractament seriós de tot allò que succeeix al voltant del desenvolupament polític de les institucions de la Unió Europea. Ens l'han presentat les germanes Gazzo, en un conferència celebrada aquest matí. Es tracta d'una empresa que, sense comptar amb uns mitjans econòmics excessivament elevats, compta amb una gran capacitat, fruit de la tradició i l'experiència, per accedir a les fonts institucionals. Així, informa en italià, francès i anglès sobre els afers relatius als estats que formen la Unió.

No hi ha cap dubte de que es tracta d'una empresa amb prestigi, aconseguit a base del treball efectuat al llarg dels anys en què s'està construint la nova europa. Un prestigi, que tot i no ser traduït en un benèfici econòmic comparable al de les grans empreses multinacionals de la comunicació, és més que reconegut per les institucions a les que es refereix la informació que pública.
Això però, em temo que no només va lligat al segurament magnífic treball que duen a terme els professionals d'Europa. Després de l'explicació a càrrec de les bessones Gazzo, he arribat a la conclusió de que aquest mitjà conviu perillosament amb un excés d'oficialitat, una desmesurada confiança en les fonts que els diferents estats, amb habilitat, faciliten. I quan em refereixo als estats com a hàbils, em refereixo a que, com es ben sabut i gairebé obviat, els governs només ofereixen la informació que els interessa, aquella que els beneficia directament en la seva aparició als mitjans.

On són la investigació? On és el periodisme dirigit al ciutadà? On és la recerca de la veritat?

La veritat. Una quimera que ha perseguit la vella europa i que l'ha dut a l'autodestrucció gairebé total i que ara s'erigeix de nou, convertint la veritat predecessora en una mentida, un error. Europa s'ha de veure des de l'escepticisme, és la única forma d'avançar. Es millor no creure's massa la versió oficial, els primers que hem de creure en això que han anomenat Unió Europea som nosaltres, els que tenim dificultats per situar amb certesa Brussel·les dins el nostre mapa mental.

sábado 19 de abril de 2008

5 Blogs a destacar

LE FEU FOLLET
Le Feu Follet és el blog del nostre estimat amic Ramón Tomás. Un blog a destacar per moltes raons. Amb un disseny que denota una gran dedicació i, sobretot, un gust pel blanc i negre, Le Feu Follet és un viatge al voltant del coneixement i la dedicació d'en Ramón. L'esforç documental que hi ha darrere de cada post i l'afany educatiu de les seves recomanacions mereixen que el citi com a blog destacat.

FLORES DE FUEGO
Adrià Pagès mereix una menció especial més enllà del seu trencador últim post (és difícil comunicar millor la opinió a través de la imatge). Lluny de la complicació que ens presenta "el nostre estimat amic Ramón Tomás" (a partir d'ara aquest serà el seu nom complert) Adrià ens parla del que ell entèn com a cultura: li agraden les trilogies i escriu sobre trilogies, li agraden els Stones i escriu sobre els Stones, li agrada Queen i escriu sobre Queen. Tot això amb estil 100% Killer. A tots ens agrada i ell ho sap.

UN TRISTE LUPANAR
No vull caure en el colegueo, i per tant (em perdoni el senyor Sobrino, el blog del qual recomano cegament) aquest serà l'últim blog dels meus "amics de l'ànima" que comentaré. Què podem dir d'en Sergi Rodríguez Fungueiro? La seva facilitat de paraula, sempre amb quelcom intel·ligent (o no) per afegir, converteix el seu post en el que podríem anomenar "l'evangeli segons Fungueiro". M'agrada com escriu, em diverteixo, encara que no sàpiga de què parla (si es que parla d'alguna cosa). En fi, enjoy Fungueiro (o no).

L'OVELLA NEGRA
A vegades cal simplement tenir ganes d'escriure sobre alguna cosa perquè el treball que fas sigui encertat. Però és que a més, en Benja sap de que parla. Jo no soc gens entés en metal i (tot i que no és un blog tencat en un sol estil), però considero que quan algú en sap, es nota. I el nostre company de l'ovella negra es mereix que com a mínim us hi passeu a fer una llegida.

PARDALS AL CAP
Vaig llegir un post d'en Robert Sendra fa uns dies i em va sorpendre gratament. Sobretot em va sorprendre perquè no tractava cap discussió cultural, ni era cap crònica de cap concert o exposició. Es tractava d'un text literari que havia escrit ves a saber quan i que havia decidit mostrar-nos al seu blog. Va aconseguir així que jo dediqués un minuts de la meva vida a un producte cultural que segurament, si no existís internet, s'hauria perdut i oblidat en un bloc de notes. Per la reflexió i per la manera com ens explica les coses us recomano que tingueu, durant una estona, uns quants pardals al cap.

miércoles 9 de abril de 2008

Corporate Rock Whores (Nirvana II)

SubPop era una companyia discogràfica alternativa apartada del glamour de la música popular, que apostava per la nova cultura musical emergent. Per bandes com Nirvana, que rebutjaven fitxar per les grans companyies. No volien ser uns venuts. No volien que els tractessin com uns venuts. Però l'èxit cada cop era major i les grans discogràfiques viuen de l'èxit.

Kurt Cobain negava als seus col·legues alternatius, a la seva novia Tracy i als seus primers fans, que estigués disposat a vendre la seva ànima Grunge a les grans companyies. Però ni ell ni els seus companys de banda ho tenien tant clar. A Nirvana se li presentava el gran dilema de la música alternativa, el moment en el que l'èxit crida a la porta i un ha d'optar per oblidar uns principis que considerava intocables.
Quan David Geffen es va interessar per Nirvana, l'essència del Grunge va començar a morir quan ni tant sols havia tingut temps de néixer i desenvolupar-se. I Kurt Cobain, Krist Novoselic i el nou bateria de la banda, Dave Grohl, es veien a si mateixos davant el dubte, amb 278.000 dòlars sobre la taula i amb la possibilitat de fer un disc que s'escoltés a tot arreu. Potser la oferta era massa temptadora, potser no valia la pena lluitar per causes buides, potser era el moment de deixar de conduir en furgoneta de concert en concert. Poden ser moltes les causes, però Kurt Cobain va decidir acceptar la oferta.
Es va vendre.


La decepció entre els primers fans de Nirvana, aquells que veritablement havien aconseguin que el grup tingués un nom dins el cercle alternatiu, era generalitzada. Eren uns venuts, ells ho sabien, però Kurt Cobain i els seus s'ho prenien amb ironia, fent-se seus els insults que solien rebre per part dels "militants" del Grunge i transformant-los en merchandising. I alhora treballaven. Perquè un cop t'has venut has de treballar perquè el que t'ha comprat no s'empanadeixi d'haver-ho fet. Havien d'agradar, havien de vendre. Però com podia el Grunge arribar a ser comercial i exitós, quan precisament això era el que volia evitar Kurt Cobain?
Amb un disc com Nevermind.

Nevermind va sortir a la venta el 24 de setembre de 1991 amb un single que feia olor de desodorant de noia, "Smells Like Teen Spirit". La importància d'aquesta cançó és vital per entendre l'èxit comercial de Nirvana. Va ser número 1 arreu del món i va desbancar del primer lloc del ranking nord-americà a Michael Jackson. Sens dubte això va suposar una victòria del rock alternatiu davant la música comercial, però ningú oblidava que la banda de Seattle estava incorporada al sistema, i cada vegada amb més èxit. Ningú els hi perdonava. Eren uns venuts, ja no eren alternatius, i no hi havia marxa enrere.

Nevermind va apropar a molta gent que tenia per costum escoltar música pop, cap a un so diferent. Però això no era el que havia buscat Nirvana des d'un principi, tot i que Smells Like Teen Spirit sonava cada cop més i les ventes de Nevemind es comptaven per milions. Però la fama no agradava a Cobain, que es sentia perdut i desorientat en un món pel qual no estava preparat. La seva animadversió a les entrevistes, als focus i a actuar a la televisió el van convertir en un personatge controvertit. Estimat per uns i odiat per altres, començava a ser víctima d'un món en el que mai hauria volgut estar. Smells Like Teen Spirit va deixar de sonar als concerts, però Nirvana seguia sonant a tot arreu. No podien evitar-ho. Ja eren a dalt de tot i la MTV ja els coneixia.

lunes 31 de marzo de 2008

SEATTLE, 1989. (NIRVANA I)

Alguna cosa es movia a l'estat de Washington a finals de la dècada dels 90. El Rock estava vivint una revolució, una de tantes, un nou moviment, una nova forma d'expressió que sorgia com a contraposició d'allò que ja estava establert. I com no podia ser d'una altra manera, va aparéixer de sobte, per a sorpresa de molts i agafant una forma radicalment diferent al poder establert al rock. Igual que amb el Punk als setanta, igual que als seixanta, la música es va rebelar contra si mateixa i van tornar a trontollar els seus fonaments, que semblaven inamobibles.

Cabells llargs i pentinats, estrelles alcohòliques maquillades, limusines i vanitat. Els rockers es creuen déus i el seu ego augmenta d'una manera inversament proporcional a la qualitat dels seus treballs musicals. La situació del rock es resumeix en contractes milionaris i en personatges que no són més que estrelles de Hollywood amb una guitarra a la mà.
Aquesta situació cada cop apartava més al públic de la música, del seu vertader esperit. La resposta més generalitzada davant aquestes actituds, davant aquests ídols de cartró que s'havien erigit com a divinitats en l'olimp de la MTV, era un inmens badall i un actitud passiva, que no era més que una senyal més de que la societat estava totalment sedada, dins la dinàmica neoliberal establerta en la dècada dels 80. Aquesta situació de passivitat era passotisme en el cas de la gent jove, una generació rebia el nom de Generació X.

El badall és va interpretar de forma diferent en alguns ambients de Seattle i, mantenint la mateixa expressió (o inexpressió), va evolucionar cap a un crit. Ja ningú cridava en el rock que es veia per televisió, en la música que els joves nord-americans consumien. No quedava ja possibilitat de rebelar-se? Sí que en quedava i es va demostrar quan els que volien cridar van agafar una guitarra.

En l'ambient musical underground del nord-est americà no hi havia limusines. Els rockers vestien amb samarretes desgastades, camises passades de moda i pantalons foradats. No hi havia rastre de laca i els joves s'apilonaven en locals depriments per sentir alguna cosa diferent i refugiar-se dels bombardejos publicitaris que hipnotitzaven a una societat cada cop més decadent. Dins aquell ambient havia nascut el Grunge.

Chad Channing, Krist Novoselic i Kurt Cobain recorrien l'estat de Washington en furgoneta, de local en local. Havien començat tocant a canvi d'una cervesa fins que una petita discogràfica independent, SubPop, clau en el desenvolupament de la música independent dels noranta, els havia contractar per llançar el seu primer disc. La banda es deia Nirvana i el disc es deia Bleach. Era l'any 1989.
L'àlbum Bleach, amb cançons com Love Buzz o Negative Creep, era el favorit entre les estacions de radio independents de nord-america. I Nirvana, la modesta i sorollosa banda originaria de la petita ciutat d'Aberdeen, anava guanyant adeptes a mesura que arrassava els locals pels que passava, gràcies a la força i contundència del seu líder, Kurt Cobain.
Es tractava d'un jove que donava una sensació de fragilitat que desapareixia absolutament quan trepitjava l'escenari. Drogodependent i bipolar, amb alguns problemes de salut i una adolescència marcada per la fragmentació de la seva familia, el jove Cobain s'havia refugiat en la música i semblava ser aquesta l'únic espai en el qual es sentia còmode, es sentia lliure. Representava ,en els seus anys de joventut, l'essència del Grunge. La marginació social es suplia a través de la música, aconseguint una sensació propera a la llibertat pel simple fet de fugir d'allò que s'havia imposat.

Bleach creixia en popularitat en les estacions de ràdio independent. El ritmes repetitius i sorollosos ressonaven amb violència, cada cop amb major intensitat. I la MTV, encara no en sabia res. No sabia que hi havia una banda amb un líder disposat a trencar la seva guitarra cada nit quan ell mateix era qui havia d'arreglar-la després.