A Atarfe, una petita localitat propera a Granada, hi havia un moviment i un rebombori gens habitual. Els veïns sortien al balcó i contemplaven l’insòlit espectacle que suposava l’anada i tornada d’autobusos plens de gent vestida amb samarretes negres de Pink Floyd. Gent procedent de gairebé totes les zones d’Espanya que, 5 hores abans del concert, començaven a fer cua al voltant de l’estadi municipal d’Atarfe. L’actitud era alegre, la cervesa anava i venia i l’amenaça la posava la pluja.Durant tota la tarda la pluja feia petites aparicions com per assegurar-se que ningú s’oblidava de la seva presència. El cert és però, que en les hores prèvies al concert, el sol va començar a sortir i els paravents venuts pels sempre oportuns comerciants xinesos, que gairebé van fer l’agost, es quedarien de moment guardats.
Després d’una interminable espera de més de dues hores, els fans de Pink Floyd accedien a l’estadi amb presa per ser els primers, per estar a prop de la llegenda que ocuparia, amb la seva banda, l’escenari dues hores més tard: Roger Waters. El geni creatiu de
Dark Side of The Moon (almenys això deien els cartells repartits per la ciutat de granada). El públic va començar a xisclar quan es va adonar (amb cert retard) que la imatge de la pantalla es començava a moure. El fum de la cigarreta que el misteriós personatge fumava pujava, i una mà activava la ràdio. La música començava a sonar, minuts abans de que la banda pugés a l’escenari. Uns minuts van ser més que suficients perquè el públic, nerviós, embogís del tot quan Roger Waters, seguit per una llum, com si d’una figura mística es tractés, es deixava veure, amb el baix penjat. Després de la ovació tot estava preparat perquè comencés l’espectacle.
Shine on You Crazy Diamond va ser un dels moments més emocionants
Com no podia ser d’una altra manera, el concert va començar amb
In The Flesh. Els que ja havíem assistit l’any passat al concert que Waters va oferir al Palau St. Jordi coneixíem totes les cançons de les que constava l’espectacle, però l’emoció era la mateixa. La cançó que obre
The Wall va servir perquè Pink Floyd sobrevolés l’escena d’una manera màgica. I és que l’ex-component de la banda londinenca s’ha rodejat de la que és, probablement, la millor banda de versions pinkfloydianes. La interpretació d’aquesta cançó, que va ser perfecta, com la resta del concert va tenir una única pega: un dels amplificadors va fallar. Aquest fet, però, no va deslluir la interpretació, donat que va succeir al final de la interpretació i va quedar camuflat per la impressionant pirotècnia amb la que
In The Flesh donava lloc a
Mother, solucionat el problema logístic en un parell de minuts.
Mother és una cançó que es defineix amb una paraula: emoció. Va ser un dels moments de més comunió entre públic i artista. Es nota que és una de les favorites entre els fans.
Després d’aquestes dues cançons procedents del mur, calia variar. I què millor per variar que una mica de psicodèlia.
Set The Controls fort he Heart of the Sun va ser com un viatge als inicis de Pink Floyd. A la pantalla, les imatges coloristes es combinaven amb fotografies antigues de la banda, amb un Waters jove acompanyat de Wright, Barret i Mason. Si la nostàlgia havia començat a aflorar entre els presents,
Shine on your Crazy Diamond aconseguiria definitivament perquè el record per Syd Barret es notés més que mai.
Have a Cigar va ser la següent, i aquesta tria es totalment lògica, tenint en compte que
Wish You Were Here vindria a continuació. Sens dubte uns dels moments de la nit. És una cançó mítica, coneguda per aquells que estimen Pink Floyd i per aquells que gairebé ni els coneixen. Un moment perfecte perquè públic i banda entressin en comunió.
Després de que tots cantéssim alhora “com m’agradaria que fossis aquí” va començar el recital de cançons de l’etapa en solitari de Waters. Va tocar, probablement les seves cançons més destacades:
Southampton Dock,
The Fletcher Memorial Home,
Perfect Sense i
Leaving Beirut. Tot i no ser de Pink Floyd, el públic es va mostrar igualment entregat. L’espectacularitat de les explosions reals de
The Fletcher Memorial Home i l’emoció de
Leaving Beirut, van impressionar a molts que, potser per primer cop escoltaven aquestes cançons.
Roger Waters està en formaA partir d’aquí la situació es va tòrcer per culpa de la pluja. La interpretació de
Sheep, que prometia el nou porc volador que presentava Waters va quedar deslluïda per la forta aiguada que va caure. El porc va sortir, però no va poder volar i va caure a sobre el públic. Part dels assistents l’utilitzaven de paraigües mentre els altres saltaven entre la pluja. De sobte ja no semblava un show de Pink Floyd, més aviat semblava un concert de qulsevol grup de rock “mediocre”. Sort que la pluja va desaparèixer durant el descans d’un quart d’hora que es va pendre la banda. A la pantalla, un puntet blanc s’anava fent gran. Era la lluna. Estava a punt de començar
Dark Side Of The Moon.Tots coneixem
Dark Side Of The Moon, no va sorprendre musicalment. Però el fet de sentir en directe una obra d’art com aquesta mai deixarà de ser emocionant. L’impacte que suposa un començament com
Breathe, l’espectacular viatge psicodèlic de
On The Run, la màgia de
Time, la veu prodigiosa de
The Great Gig In The Sky, la majestuositat de
Money, la crítica política de
Us and Them, i la trilogia perfecta que formen
Any Colour You Like,
Brain Damage i
Eclipse, fan d’aquesta hora de música la més espectacular, la més emocionant i la que aconsegueix que tots ens transportem a una època on la música era millor. Tot això combinat amb un desplegament espectacular de llum i imatge.
Després d’això, Waters va marxar de l’escenari, però no va tardar massa en tornar. Tots sabien que ho faria. Faltava un final de festa èpic amb
Another Brick In The Wall i amb
Comfortably Numb, dues cançons que van aconseguir que el concert, definitivament, fos inolvidable per tots els assistents.
