El hombre lobo, de Joe Johnston

Són moltes les històries de terror clàssic que han estat portades vàries vegades a les grans pantalles. Sempre amb aspecte diferent i amb noves aportacions per oferir al gènere, personatges com Frankenstein o Dràcula s'han passejat per les sales de cinema amb la pretensió d'aterroritzar al personal amb, generalment, bona acollida. En aquest cas Joe Johnston (Jumanji, Jurassic Park III) revisita el mite de l'home llop en una producció que, a simple vista, es pot confondre amb un remake de títols clàssics que ja van tenir com a protagonista a l'inquietant licàntrop als anys 40 (Undying Monster) o als 60 (La maldición del hombre lobo).

Un terrorífic Benicio del Toro

El film resulta interessant principalment a nivell gràfic i estilístic. Una ambientació gòtica, que aconsegueix que l'espectador es senti part de la boira i la tenebra dominant, és una carta de presentació que capta amb èxit l'atenció en un primer moment. Així doncs, la cinta aconsegueix saltar per sobre el parany de l'estètica de títols darrerament aclamats pel públic com ara Crepúsculo, la història dels vampirs adolescents, i situar-se en un estadi superior, adult. Ajuden, evidentment, a crear aquesta sensació dos seriosos Benicio del Toro (Lawrence Talbot) i Anthony Hopkins (Sir John Talbot, pare de Lawrence), que aporten les pinzellades necessàries perquè llueixi l'efecte i el maquillatge dels "monstres" en els moments d'acció violenta.

Enfrontar-se a una història d'aquesta característiques deixa molt a la imaginació del realitzador que tingui l'encàrrec de dur-la a terme. Johnston opta per un film al qual els esdeveniments es succeeixen amb massa velocitat, fet que contrasta amb l'aspecte pausat dels personatges i els escenaris. Aquesta situació pot portar a cert desengany quan els esdeveniments capdals es desenvolupen, doncs la injustificada velocitat que agafa la pel·lícula als darrers minuts pot arribar a desorientar. De totes maneres, la pel·lícula és correcta a nivell narratiu en gairebé tot el metratge, tot i que fregant el límit de l'avorriment i el sopor en els minuts de diàleg, conseqüències que es salven gràcies a una espectacularitat que, sense arribar a entusiasmar, és un bon complement per a les crispetes. La barreja de tristor ambiental amb les accions de l'home llop més sanguinari (amb súbtils tocs d'"humor" gore) que mai s'ha vist el cinema, són sens dubte el més arriscat d'una cinta que, com a blockbuster comercial, entretèn a estones.

Invictus, de Clint Eastwood

Plasmar la imagen de Nelson Mandela en apenas dos horas de película es algo tremendamente difícil de conseguir. Lo mismo sucede si la intención es retratar las problemáticas sociales existentes en la Sudáfrica que intentaba salir del infierno del Apartheid. Hay que decir que Invictus no consigue ninguno de estos dos objetivos, aunque, de todas maneras, no parece que ese fuera el fin al que quería llegar Eastwood cuando decidió llevar a cabo el proyecto.
Lo que el film nos pretende retratar es como el deporte puede ser utilizado para lograr objetivos a los que la política no puede ni imaginar llegar. En este caso, sí que se puede decir, sin duda, que Invictus cubre con las espectativas. El cuento de hadas del equipo perdedor que logra superar las adversidades se entrelaza con conceptos tan complicados como la inspiración, el honor, la tolerancia o el perdón, dando lugar a una mezcla que consigue emocionar con hechos y con palabras. Con palabras porque en la interpretación del presidente Mandela nos encontramos a un Morgan Freeman en su salsa, acomodado en un papel para el que parece que se ha estado preparando toda la vida y que cubre a la perfección con una actuación inspiradora de esas que gustan a la Academia; y con hechos, porque pocas veces la acción deportiva, lo que sucede en un campo de juego (en este caso, de rugby), se había plasmado en la gran pantalla de una forma tan realista y espectacular, con un fenomenal Matt Damon, en el papel capitán de los Springboks Françoise Pienaar, un personaje determinante en el éxito deportivo del equipo en el mundial de rugby que acogió la nación arcoiris en 1995 y que tan bien retrata la película.

Blancos y negros unidos por la ilusión del la copa del mundo de rugby.

Está claro que a Invictus le falta profundidad a la hora de tratar una problemática tan llena de claroscuros como la situación racial de Sudáfrica y también salta a la vista que la imagen de Mandela en el film es cercana a la que se da de Jesucristo en ciertas producciones bíblicas. Pero a la hora de hacer una película biográfica y basada en hechos reales, hay que saber elegir qué es lo que más nos interesa reflejar. Clint Eastwood, al servicio esta vez de un proyecto ajeno a él (comandado en gran parte por el mismo Morgan Freeman), quiere hacernos sonreír, emocionarnos y volver a hacernos creer que el color o la condición social quedan de lado cuando existe un objetivo común por el que luchar. Superar las diferencias es el primer paso para ganar. Un momento que emocionó al mundo y que ahora tiene un dignísimo representante el la gran pantalla.

Up in the Air, de Jason Reitman

George Clooney és un fantàstic actor. Volia deixar-ho clar abans de començar. El seu domini de l'escena, tots els petits detalls que diferencien els grans intèrprets dels mediocres els té perfectament interioritzats. Si a sobre d’això, un director donat a la genialitat li dóna un paper fet a la seva mesura, és evident que difícilment el producte serà decepcionant. Això és el que succeeix amb Up in The Air, el nou film del sempre sorprenent Jason Reitman (Juno, Gracias por fumar).

En un primer moment sembla que la cinta pretén reflexionar sobre els aspectes de la vida moderna i del capitalisme salvatge, dels temps durs que vivim i de l'aïllament que poden arribar a experimentar els "taurons" que fan de la seva feina una forma de vida. Tot i aquesta sensació inicial, que desapareix ràpidament, eliminant la sospita d'un nou manifest de crítica social amb un rerafons moralista, la trama aviat deriva en una genial síntesi de la tasca professional de Ryan Bingham (George Clooney). Desprenent carisma i sinceritat a parts iguals, Bingham ens explica que la seva feina consisteix en viatjar pels Estats Units acomiadant personal de les empreses que així ho sol·liciten. Amb un plantejament original magnífic, de ritme vertiginós, estèticament impecable i de sorpresa contínua, la primera part de la pel·lícula és una autèntica meravella que situa Reitman i el mateix Clooney, sense dubte, en les travesses dels Oscars en els apartats de director i actor. D'entre els trets destacats de la pel·lícula cal remarcar també la correcta actuació de Vera Farmina (El nen amb el pijama de ratlles) i Anna Kendrick (Crepúsculo), que assoleixen a la perfecció la tasca de fer encabir els seus personatges en el món creat per Bringham.

El què passa després d'un brillant primera part, però, és que el film perd part de la seva frescor i ritme i va mutant perillosament cap a l'eterna faula de l'home orgullosament solitari que se'n adona que necessita de les relacions humanes per completar la seva experiència vital i autorealitzar-se. No es pot dir que aquesta segona part de la pel·lícula faci malbé la totalitat. El què passa simplement és que l'empatia que es crea entre el protagonista i l'espectador en els primers minuts, corre el risc de perdre's. Tot i això, el total de la cinta val molt la pena. S'ha convertit en una interessant aposta que, en un any marcat per la superproducció excessiva, cap espectador s'hauria de perdre.