El hombre lobo, de Joe Johnston

Són moltes les històries de terror clàssic que han estat portades vàries vegades a les grans pantalles. Sempre amb aspecte diferent i amb noves aportacions per oferir al gènere, personatges com Frankenstein o Dràcula s'han passejat per les sales de cinema amb la pretensió d'aterroritzar al personal amb, generalment, bona acollida. En aquest cas Joe Johnston (Jumanji, Jurassic Park III) revisita el mite de l'home llop en una producció que, a simple vista, es pot confondre amb un remake de títols clàssics que ja van tenir com a protagonista a l'inquietant licàntrop als anys 40 (Undying Monster) o als 60 (La maldición del hombre lobo).

Un terrorífic Benicio del Toro

El film resulta interessant principalment a nivell gràfic i estilístic. Una ambientació gòtica, que aconsegueix que l'espectador es senti part de la boira i la tenebra dominant, és una carta de presentació que capta amb èxit l'atenció en un primer moment. Així doncs, la cinta aconsegueix saltar per sobre el parany de l'estètica de títols darrerament aclamats pel públic com ara Crepúsculo, la història dels vampirs adolescents, i situar-se en un estadi superior, adult. Ajuden, evidentment, a crear aquesta sensació dos seriosos Benicio del Toro (Lawrence Talbot) i Anthony Hopkins (Sir John Talbot, pare de Lawrence), que aporten les pinzellades necessàries perquè llueixi l'efecte i el maquillatge dels "monstres" en els moments d'acció violenta.

Enfrontar-se a una història d'aquesta característiques deixa molt a la imaginació del realitzador que tingui l'encàrrec de dur-la a terme. Johnston opta per un film al qual els esdeveniments es succeeixen amb massa velocitat, fet que contrasta amb l'aspecte pausat dels personatges i els escenaris. Aquesta situació pot portar a cert desengany quan els esdeveniments capdals es desenvolupen, doncs la injustificada velocitat que agafa la pel·lícula als darrers minuts pot arribar a desorientar. De totes maneres, la pel·lícula és correcta a nivell narratiu en gairebé tot el metratge, tot i que fregant el límit de l'avorriment i el sopor en els minuts de diàleg, conseqüències que es salven gràcies a una espectacularitat que, sense arribar a entusiasmar, és un bon complement per a les crispetes. La barreja de tristor ambiental amb les accions de l'home llop més sanguinari (amb súbtils tocs d'"humor" gore) que mai s'ha vist el cinema, són sens dubte el més arriscat d'una cinta que, com a blockbuster comercial, entretèn a estones.